Cap a una nova interpretació del Curial

Resumen

Arran de la publicació revisada de la nostra tesi doctoral (La cort napolitana d’Alfons el Magnànim: el context de «Curial e Güelfa», 2017b [2016]) i de l’assaig divulgatiu Enyego d’Àvalos i l’autoria del «Curial» (2018a), encetem un canvi de paradigma en la interpretació d’aquesta fascinant novel·la de cavalleria humanística. Fins el 2016 se l’havia considerada (per Lola Badia i Jaume Torró, si més no) una obra quasi nostàlgica dels mites arturians i la lírica trobadoresca, enyoradissa de les cròniques catalanes del segle xiv i arrelada en la cultura literària de «les corts ibèriques dels Trastàmara». Ara es demostra i es documenta la italianitat contextual del clàssic i la identificació de l’autor amb l’humanisme. Partint d’un relat idíl·lic d’amor i cavalleries, l’escriptor hi exhibeix els seus ideals sobre la formació d’un perfecte cavaller d’armes i lletres, i sobre la literatura, l’amor neoplatònic, la música, etc., davant d’uns oients propers de la cort napolitana del rei d’Aragó, on predominen els curials valencians. Ho realitza des del domini excel·lent d’un català italianitzant, amb una imitatio literària metòdica i humanística, i amb un recurs reiterat a la paròdia i la sàtira intel·ligents.